Cariño, he matado el periodismo

Fa ara uns dies van aparèixer unes imatges molt significatives a la televisió que pense que tenen prou a veure amb el tema tractat. Diego P. V. va ser acusat de la violació i tortura de la seua fillastra, després de que un informe mèdic erroni demostrara que la xiqueta havia sofrit un derrame cerebral i unes ferides que els metges evidenciaren com a conseqüència d’una violació.

Els medis, òbviament no tardaren a fer-se ressò de l’aconteiximent. Diaris tan significatius com l’ABC publicaren durant els dies següents portades amb titulars com “La mirada del asesino de una niña de tres años. Tenerife llora la muerte de Aitana, que no superó las quemaduras y los golpes propinados por el novio de su madre” (ABC, dissabte 28 de novembre de 2009). Tres dies després, l’autòpsia del cadàver de la xiqueta revelà que el derrame cerebral i les ferides havien sigut conseqüència d’una caiguda que havia tingut aquesta mentre jugava al parc. Però, per aleshores, el mal ja estava fet.

No obstant, la persecució mediàtica a la que es va veure sotmès Diego P.V. anà més enllà d’un error fatal com és la falta de la presumpció d’innocència, que es suposa que s’ha de respectar en tots aquells procediments penals no resolts. Dies després de que el jutjat el declarara innocent, a la vista de les proves aportades per l’autòpsia, un vídeo (que resum prou bé allò del periodisme sense informació) saltà a les pantalles de les televisions i els ordinadors.

Al vídeo, gravat per un periodista abans de la resolució del cas, es sent perfectament com un dels periodistes increpa a alguns dels veïns de l’acusat perquè l’insulten. "Grítele, señora, grítele; dígale algo, señora" – se sent dir al periodista, que àvid de notícies (que no d’informació) empenta als ciutadans a insultar a una persona innocent. “¿Es éste?”- li pregunta una de les veïnes, que davant de l’afirmació, no dubta en cridar “¡Anda, sinvergüenza, bandido!”





No parlem ja d’una falta de professionalitat tècnica en el sentit que el periodista ni tan se vol sap com emprar la càmera perquè no se’ls senta, sinó d’una falta total d’escrúpols cap a la persona i, per què no, cap al periodisme. Amb pràctiques com aquestes l’ofici queda denostat, en tant que la societat li retira la confiança a la classe periodística, confiança sense la qual no és possible informar, ja que tota la informació acaba baix un punt de vista d’escepticisme exacerbat que porta a qüestionar la veracitat de tot allò del que s’informa.

En aquest sentit, el aprendre a diferenciar allò que és informació d’allò que únicament es ven com a tal es converteix en una necessitat, no sols dels periodistes, sinó de tota la societat. Així, a través de la creació d’una nova cultura crítica amb les formes de la informació i de la no informació, es garanteixen, entre d’altres, el correcte desenvolupament de l’ofici periodístic, amb les conseqüències que se’n deriven (millor informació, millor control del grup governant, millor entreteniment...).

En una societat com l’actual, en continu canvi, on quasi tot el món té accés a una gran quantitat d’informació, apareixen nous mitjans (internet) i nous actors comunicatius (bloggers, free lance...). Ací, si be el saber informar es converteix en una nova necessitat (en tant que profesionalitza els periodistes), més necessari es torna saber ser informat, doncs dignifica als receptors de la informació en tant que no els deixa a mercè dels interessos privats d’uns quants. Triar i destriar la informació, reconèixer els pamflets, identificar el groguerisme... saber-se informar mai havia sigut més important.