Premis EEES - Novembre

Ja estan ací, el mes de desembre i els premis EEES del mes de novembre. Abans de començar, que quede clara que aquesta ENTRADA va ser ESCRITA ABANS DEL BARÇA-MADRID, i que qualsevol referència a alló que envolta un partit sobrevalorat no està relacionada amb el resultat final, sigui el que sigui.

Ara si, comencem!

Premi EEES a l'idiota del mes: a tots aquells que porten dies, setmanes i mesos donant per sac amb el Barça-Madrid, perque senyors pseudoperiodistes, en aquest món hi han coses molt més importants que un partit de futbol.

Premi EEES al crack del mes: a Manolo Preciado, entrenador de l'Sporting de Gijón per deixar les coses clares i dir el que molts no s'han atrevit a dir.

Premi EEES al megacrack del mes: a Wikileaks, pero de carrer.

Premi EEES a la lllibertat d'expressió: a Oleg Kashin, periodista rus apallissat a principis de mes per informar en una de la major farsa democràtica occidental, també coneguda com a Rússia.

Premi EEES "Calli!": a Hillary Clinton per intentar censurar i posar en dubte les filtracions de Wikileaks.

Premi EEES a l'empanat del mes: si Rajoy té el de l'octubre, aquest mes es per a Zapatero, pel Sàhara, per la crisi, per la solvència de l'economia espanyola...

Premi EEES (in)feliç aniversari: aquest mes és doblement feliç -espere-, per a la mort de tito Paco (Camps no, l'altre) i, com no, al meu aniversari.

I fins aquí els premis del novembre, els del desembre tornaran al voltant del dia d'any nou.

Laporta segueix fent història

Laporta passarà a la història del Barça per ser el president que va aixecar l'equipa després del desastre de l'època Gaspart, que va guanyar el triplet, dues Champions, el Mundial de Clubs... però també per ser el primer en acabar als tribunals per aprofitar-se del club.

I és que, segons la Due Dilligence -una espècie d'auditoria però amb nom pijo- del seu gran amic i ara més gran enemic a mort Sandro Rossell, durant el mandat de Laporta van haver-hi despeses injustificades en aspectes com:
- la compra de entradas por un total de 890.000€
- gastos en detectives por 2.500.000€
- tarjetas VISA por 315.000€
- jets privados por 362.000€
- restaurantes por 260.000€
- caterings en el palco por 576.000€
- viajes no deportivos por 5.700.000€

Si ho sumes dona més de 10'5 milions d'euros, que, tal i com estan les coses, no està gens malament.

El que em crida l'atenció no és que s'haja aprofitat del club, sino que aquest vaja a emprendre mesures legals contra el Jan. Crec que serà el primer president de futbol que haja de justificar el seu comportament i com s'ha dilapidat aquesta fortuna en tan poc temps, el que hauria de ser un exercici de respecte cap al soci, els aficionats i el club en general que haurien de fer tots els presidents dels clubs. Si arriba a la Generalitat, veig un corrupte en potència que, aixó si, sempre podrà autorrepresentar-se a si mateix per a demostrar que com és innocent no té diners per a pagar-se un advocat.

Encara més collons té Juan Villalonga, eixe "senyor" que va presidir el València dues setmanes i va cobrar 714.285 euros al dia (si, al dia). Sincerament, robar tant, de forma tan descarada, en tan poc temps i sense cap repercussió haurien de ser mèrits suficients per a concedir-li el premi Ig Nobel d'economia. Si Llorente, president actual i probablement de la secció de futbol del Club del Puny Tancat, li hagués demanat explicacions, potser no haurien d'haver venut a Villa, ni a Silva, ni a Raül Albiol...

En fi, ara que els corruptes estan sortint dels parlaments i ajuntaments -excepte al País Valencià, és clar-, sempre els quedaran els equips de futbol. Apareixes com a salvador, t'emportes tot el que pugues i al cap d'uns anys plegues, amb les butxaques molt més plenes i sense repercussions.

Un xollo.

Què li diria ara mateix a...

Mourinho: segueixes sent la versió borde, inútil i sense gràcia d'un intent de House, però et vas quedar molt, molt al principi. Ets l'antifutbol en persona, només et falta entrenar al Madrid. El problema és que et funciona quasi tot (però si el futbol fos just -que no ho és- perdries la final).

Van Gaal: per favor, guanya i em tornaràs a caure bé.

Ibrahimovic: saps que ara jugues al Barça?

Laporta: quan et van timar amb l'Ibra per l'Eto'o i un paston vas superar les cagades del Gaspart amb els diners de la venta del Rivaldo. Cada cop queda menys per deixar d'aguantar-te.

Al Barça en general: per ser el millor equip del món, s'han de saber jugar aquests partit, i avui anàveu perduts.

Als àrbitres, sobretot al d'allà: acabeu dentrar en la llista de perones odiades a mort i que difícilment perdonaré. Com diuen els comentaristes de la Play, "parece que al árbitro le han regalado el silbato en una feria".

A Figo: continues sent el fill de puta provocador que porta anys en la llista negra i de la que mai sortiràs. Què feies a la banqueta? Sudokus? Presionar a l'àrbitre? Ai, no, que tu ets el quart àrbitre.

A Motta i Eto'o: continueu sent igual que quan vau marxar. Samu, et trobem a faltar.

Piqué: gràcies per ajudar-nos a continuar somiant. Ets l'únic que sabia què calia fer.

Ja no m'enrecordaba dels madridistes que segur que estan a la Cibeles. Eh... què tal les semis? Ui, si no estàveu. Què vau caure, a quarts? Arsenal, Manchester, CSKA, Girondins... pues no us trobe, eh. Òstia! Si fa mesos que us van fer fora. Què celebreu? Que els jugadors que no vau voler jugaran la final?

Força Bayern.

Persis Team

El F. C. Barcelona se convirtió ayer, si no lo era ya, en el mejor equipo de la historia. Hasta el madridismo más enardecido lo reconoce. Se sabe aquí y en la China Popular! El Barça ha hecho historia: ganar 6 títulos de 6 es algo que nunca antes se había conseguido.

La grandeza del Barça, no obstante, va mucho más allá de los seis títulos. Un proyecto construido desde la cantera. Con desembolso económico, sí, pero apostando muy fuerte por la cantera. Fue en la época de Cruyff que la entidad F. C. Barcelona apostó por una filosofía propia, un estilo de la casa que abogaba por la cantera. Aquello tenía sus riesgos, ya que los resultados se empezarían a notar a medio-largo plazo. Pero la paciencia da sus frutos, y el Barça los ha recogido durante este año 2009.

Todos los futboleros recuerdan aquel minuto 93 en Stamford Bridge, en el que San Andrés se sacó un zapatazo que se coló por toda la escuadra de Cech y que le abrió las puertas al Barça a la final de la Champions League. También nos acordamos, unos más que otros, de aquél 2-6 en el Bernabéu, un contundente puñetazo sobre la mesa que no sólo fue importante por lo aparatoso del resultado, sino por lo que ello conllevaba: se visitaba el campo del equipo que aún podía disputarle La Liga al Barça y se dió un golpe de autoridad para decir “Aquí estamos. Vamos a ganar esta Liga”. No fue menos la final de la Copa del Rey en Mestalla. Una jornada en la que Valencia fue inundada por leones y culés y en la que el Barça volvió a demostrar el equipo que realmente era.

Se había conseguido un ya histórico triplete y tanto la afición como los medios de comunicación se apresuraban en encontrar una etiqueta para el equipo, un nombre histórico como el del Dream Team, que pasase a la historia.

En verano, llegaron las dos Supercopas, la de España y la de Europa. Con 5 títulos en el bolsillo, solo quedaba esperar a diciembre a luchar por el último de los 6 títulos: el Mundialito de Clubes. Y ayer, en un partido reñido, pero del estilo del mundialito de clubes, con poco control y con menos llegada (hubo 3 goles, y sólo se remató 3 veces a portería), el Barça acabó imponiéndose en la prórroga por 2-1 al Estudiantes de La Plata, un equipo liderado por el veterano Verón y que se lo puso muy difícil al Barça.

Con el sexto título, la prensa internacional se ha vuelto a rendir a los pies de este todopoderoso equipo. Admiración unánime e indiscutida, ganada gracias a un modo de ver y entender el fútbol muy particular y muy efectivo.

Al finalizar el partido de ayer, un oyente de la radio acuñó un nombre para este equipo que me resulta acertadísimo: Per Sis Team (Equipo de los Seis -títulos-), juego de palabras que sintetiza la filosofía de la entidad, el estilo de juego del Barça y la mentalidad de un entrenador que se merece todos los respetos no solo por lo que ha conseguido, sino por cómo lo ha logrado.

Força Barça!